Literatura en democràcia

Entre les bambolines de la resistència del franquisme anava creixent una nova consciència democràtica que durant als anys vuitanta va anar creixent en l'àmbit literari. Les noves veus narratives van deixar de veure el conflicte a l'exterior per escriure els problemes d'una ànima alliberada per les cadenes rossegades del feixisme. Aquests nous narradors, fills de les veus dels seixanta que van començar a fer un paral.lelisme entre el món exterior del país i les contradiccions interiors del jo, han anat trobant un to propi diferenciant-se uns dels altres. Així doncs, escriptors com Pombo, Marías, Mendoza, Vila-Matas, Millás, o ja més cap als noranta, Martínez Pisón o el desaparegut Casavella, han deixat a la literatura castellana un pòsit de narradors singulars que ens presenten la realitat des de la seva singularitat, que no respon tant a condicionants exteriors com passava durant el franquisme, sinó que és la conseqüència del viatge interior de l'artista que amb els anys es va enriquint i va adquirint diferents tonalitats. Així doncs, quan un analitza o intentar veure en prespectiva que suposa la democràcia en la vida literària d'un país, podríem afirmar amb la boca petita que la democràcia, si més no a Espanya, a deslligat a l'escriptor per treure tot el seu jo en la novel.la, per deixar de banda la necessitat d'influir en el context social per donar força a la interioritat pura de l'escriptor que escriu lliurement el que el seu interior li demana.

Comentaris

Entrades populars