1963 raons per brindar pels dies que vindran
Quan Bruce Springsteen va publicar el Tunnel of Love (1987), fugint de l’excedent d’èxit creat amb el recopilatori de singles de Born in the USA (1984), cercava un nou llenguatge per no quedar encallat amb la sàtira de Cars & Girls, i amb el canvi, va crear un punt d’inflexió a la seva carrera des del control de la mateixa, perquè com bé saben els músics, els punts d’inflexió poden venir a través de la volatilitat del públic o des del control artístic de la pròpia història.
Parlo del cas d’Springsteen per lligar-lo amb el vint-i-cinquè aniversari del Bondia (1997) d’Els Pets, el seu Born in the USA, el moment de bogeria de públic dels de Constantí quan el fenomen del rock català agonitzava, un cop de puny a sobre la taula que es va gestar amb un Brut Natural (1994) que molts tenim ja com un dels seus discos de culte. Aquell Bondia fou la barreja perfecte de disc rodó que es converteix amb un fenomen de masses, i en cas d’Els Pets, arribava com l’inici del reconeixement absolut de la pròpia veu que obriria un camí fructífer de discos excel·lents fins a l’arribada de l’antològic Agost (2004).
D’aquells anys ve el concepte de “Cançó
Pets” com element definitori, com un estil concret on es fusionen melodies
de genètica pop amb capes eclèctiques fruït de la melomania de Lluís Gavaldà, i
unes lletres on es cerca posa llum al vessant més etern de la nostra vida
domèstica. Era la fórmula de l’èxit en el sentit més positiu de fórmula d’èxit,
havien trobat el que volien ser i ho bordaven amb grans cançons que esdevenien
himnes sense necessitat de ser els primers singles dels discos.
Però com
hem dit anteriorment, tota història musical necessita el seu punt d’inflexió, el
moment on has d’emprendre el camí difícil de rebregar la fórmula que t’ha dut a
ser qui ets. D’entrada no és una decisió lògica perquè estàs dient “Ho faré diferent perquè tot segueixi igual”,
i després de dos discos, Com anar el cel
i tornar (2007) i Fràgil (2010), on
es veuen les primeres sortides del camí que els va portar al punt àlgid amb
cançons com la mateixa Com anar al cel i
tornar, Un cop de cotxe, Jo i ningú, Cançó d’amor, o una de les millors cançons del grup amb diferència,
Faig saber, va arribar L’àrea petita (2013), el punt d’inflexió
clau per entendre com es passa de ser un gran grup de la música en català a ser
un grup de culte.
Allà va
néixer la tercera vida d’Els Pets, canviant-se el vestit com feren els seus
estimats Beatles amb el Revolver
(1966), escrivint l’àrea petita, una
de les seves millors cançons que era totalment inconcebible veure-la en un dels
discos de finals del 90 i que no era res més que una mostra de coherència
artística, i un avís per navegants del que vindria a partir de llavors. Així
doncs, anys més tard va arribar el celebrat Som
(2018) on feien un primer
viatge a estructura la cançó, despullant-la d’artificis per tal de vestir-la amb
essència, un objectiu que arriba a l’excel·lència amb Prendre mal, i repeteixen aquest 2022, seguint amb el Petit de Cal Eril per
presentar aquest 1963 que tanca una
fantàstica trilogia de rebregades musicals.
Així doncs, hem de celebrar que 1963 torna a ser un repte pel grup i per un públic que entra al disc sabent que l’evidència caduca ràpid i que Els Pets, ja fa anys que van abandonar l’evidència, i per tant, al 1963 es juga per camins nous que funcionen. Comencem per la darrera, aquest Fem riure que al concert de La Catedral de Girona ens va fer obrir els ulls amb aquest final tant de Los Planetas, i una lletra que potser és la millor del disc on veiem la gran qualitat que ha portat en Gavaldà a l’excel.lència com a lletrista: aconseguir arribar a històries dures i complexes fent parlar la realitat més domèstica que envolta als seus personatges. Un modus operandi compositiu que també es veu amb un Dies que han d’arribar deliciós, una declaració d’intencions que esquitxa tota l’obra d’Els Pets: I si el món s’ha d’acabar, que ens agafi ben mudats, festejant-nos amb el nas gelat. Tenim ganes de viure, de ser feliços, però no neguem que a vegades, a la vida hi ha un costat fosc que hem d’intentar saltar de la mà dels altres. Una meravella que em té enamorat, i troba una lògica narrativa i musical amb Lent, una balada de desamor amable, de tristesa alegre, de melangia necessària, que ens remet líricament al Feliç, amb una base acústica com feia temps que no veiem a una cançó seva, i que també té el seu eco a S’equivoquen amb aquest “Diuen que els anys et fan més savi, creu-me que s’equivoquen”, un cant de certa melangia generacional sense cap mena d’amargor pel temps perdut.
Llavors
venen les cançons més new wave, les que representen millor la voluntat del disc
de retre homenatge a una època concreta, un Atracament
a la Caixa cridat a ser un dels èxits amb l’estil tant Gavaldà d’arribar la
denúncia a través de la sàtira, tal com va fer al seu dia amb el Jo vull ser rei, sabent que la millor
manera de destrossar el rival no és fent meditacions a l’audiència, sinó
realitzant una parodia excel·lent on es dessacralitza sense pudor qui o què
vols denunciar. El Com un mitjó és una altra de les grans cançons del disc
que ens remet a lletres d’amor vitalista com Bocins de tu o Em fa riure,
amb una tornada brillant que marca un dels punts més definitoris del disc, i que
es completa amb aquest No t’escolto
inicial com a carta de presentació, i un single brillant d’Ulls com piscines on la guitarra inicial amb clara aroma a Elvis
Costello barrejada amb una lletra d’amor amb el to clàssic d’Els Pets parlant de temes seriosos barrejant imatges líriques amb un
to descregut marca de la casa “No és
culpa meva si sol daltònic, els teus verds se’m fan blaus sense que me’n adoni”,
i que arriba després de la melangia deliciosa de Jordi Puig, que junt amb la brillant un Un
glop de vi, son les més Pets del disc si tenim en compte el concepte
explicat anteriorment, però que tot i així, serien les menys Pets si les posessis
als treballs de finals de 90 i principis del 2000. D’altra banda no hi podia
faltar la cançó marca de la casa d’en Joan Reig, aquests Encenalls que ens remeten la nostàlgia per un món perdut que tant
respon al sentiment de pèrdua compartit per aquells que gaudim d’un origen
rural, i tornem al poble dels avis amb dolor per la desconstrucció d’una
realitat que se’ns desfà a les mans, amb una lírica de primer nivell com eren Mil hiverns i Corvus del disc Som.
En
definitiva, Els Pets tornen amb 1963 raons per brindar pels dies que han d’arribar,
per recordar-nos que els punts d’inflexió marcats amb encert fan que passis de
ser moda a ser un clàssic, i de viure la teva època a traspassar
generacions amb fermesa. A partir d'aquí, no és estrany doncs que no necesstin fer gires nostàlgiques permanents per acabar omplint allà on vagin, i és que quan tens discurs de present, omples evidentment amb el discurs de present, i ho celebrem, perquè a Catalunya tenim la mania destructiva de fer durar poc els referents, i fins i tot amb això, aquest trio de Constantí ens ajuden a ser un país normal.
Comentaris