Ens veiem el 28 de maig: Final de la Champions!

Les etapes blogaires són com la vida mateixa, fastigosament cícliques per tendir a una linealitat que només existeix en una panoràmica eterna de la nostra existència. Les èpoques de bonança creativa es barregen amb dies de festeig amb les muses on els articles van sorgint amb cinc minuts, sense esforç, mentre estàs parant taula o mires de reüll aquell programa del que sempre desbarres quan estàs davant dels teus amics intel.lectuals. D'altra banda també hi ha èpoques àrides, on la única musa que apareix a casa teva era una actriu secundària a Gilda que amb els anys, s'ha quedat sense dents i es passeja per les llars d'avis desembussant tot tipus de canals rovellades per l'inexorable pas d'aquell Cronos tip de deborar tot el que li passa per davant.

Ara mateix, en aquests dies on la veritat es passeja despullada per les cantonades buscant anar a parar en braços del millor postor, estic totalment desganat amb el blog, sense ànim per escriure durant una temporada i descansar després de nou mesos intensos on he portat un ritme alt de publicacions perquè em venia bé, i ara, la veritat, no només no em ve bé sinó que estic temptat, com em va passar l'any passat per aquestes dates, de tancar el blog i llançar-lo a un riu virtual rumb a l'Hades de la memòria. Per això m'agafo un temps de descans, per agafar idees, per reposar el cap, i sobretot, per menjar donetes d'amagat aprofitant aquella cantonada del supermercat que queda lluny de l'angle visual de la caixera.

Primer havia pensat fer com Sopa de Cabra, fer una parada de deu anys i després fer uns nous posts a veure si emplenava un Sant Jordi virtual, però em sembla que només pararé un mes i mig perquè després ja ningú se'n recordaria de mi i no em foterieu ni cas. Ens tornem a veure... us va bé el 28 de maig? Final de la Champions.