Punxar el Dalsy directament a la vena

 

Feia tres mesos que no donàvem Dalsy i des de fa dues setmanes l’estem punxant en vena, barrejant les xeringues entre els que tenen panxa i coll, com si estiguem atacant el mateix virus que fa quinze dies que perviu a casa perquè es deu sentir a gust, a veure els nanos són fills meus, fet que ho dificulta tot, però s’ha de reconèixer que són educats i parlem de temes transcendents com el Barça, en Doraemon, i sobretot, la contradicció entre ètica i estètica a l’obra de Kierkegaard: un tema que als petits els angoixa una mica. Ho estem treballant.

A partir d’aquí ja ningú parla dels desitjos pretèrits de tornada a l’escola perquè aquesta tornada ha estat la causa de l’estança hiperbòlica de virus que no volen fotre el camp de casa, i mira que últimament he apartat Love of Lesbian i estic donant pel sac amb Álex Ubago a veure si aconsegueixo algun efecte terapèutic, però res. Fins els ous. Tenim una mitjana de 1.7 absències diàries a l’escola sobre 4, o sigui, estem a un 42,5% de malalties que han provocat que només un dia dels deu lectius hagin coincidit tots els germans a l’escola, o sigui, estem al 10% d’una assistència grupal, percentatge aplicables a les vegades que l’Adrià Puntí estava a l’escenari conscient d’estar fent un concert.

Així doncs, per tal de suportar la situació he pres mesures dràstiques a mode de decret paternal, hem deixat de veure New Amsterdam a la nit perquè només em falta mirar una sèrie d’hospitals per acabar de perdre el cap del tot, he prohibit llepar les puntes de les xeringues del Dalsy a mode de yonqui dels vuitanta, i sobretot, durant uns dies ningú preguntarà a un altre com estàs perquè evidentment, estem de puta pena mentre progressem cap a una millora sostenible.