Un arbre amb dos troncs

Vaig néixer a finals del 1939 i ja el meu naixement crear controvèrsia. Per uns vaig néixer massa aviat, pels altres massa tard. La família del meu pare, republicans, em varen estar parlant durant tota la meva infantesa de la sortida forçada del paradís de les esperances on res havia acabat sent real. Em donaven copets a l’esquena per auto consolar-se dient-me “tot això només es pot entendre si s’ha viscut. Nosaltres anàvem a la guerra per guanyar, ells per matar”. La repetida presència d’una felicitat no viscuda i el dualisme antagònic guanyar-matar, em convertia en un ignorant per no haver-me sabut anticipar als fets històrics i néixer quan la partida ja estava acabada. Aquesta situació em va du un complexa de culpabilitat que no em deixava respirar. Em consumia veure tots els meus germans grans assentint les afirmacions dels meus tiets, fins i tot la Maria, que va néixer el 1933 i probablement no recordava res. Ella havia nascut abans de la guerra, jo sempre més hauria nascut després de la guerra. El devenir de la història havia estat cruel amb mi.

De petit m’imaginava el període de la República com una època on tothom tenia de tot i no havíem de compartir, com jo, el farro amb els porcs. Havia nascut quan el cel s’havia retornat en un purgatori infernal. A les converses de sobretaula tot era regat per la nostàlgia i el record d’aquells que representaven un passat idealitzat per la precarietat del present. Em vaig passar la meva infància tractant de reconciliar el xoc entre els desitjos de la meva vida privada i el pragmatisme de la meva vida pública. Era com un arbre amb dos troncs que creixien en direccions oposades. Per una banda tenia tota la meva família deixant anar improperis contra tot el que jo veia com a normal, i per altra tenia els meus amics de l’escola parlant dels luxes amb els que vivien i insultant els gossos ateus que pensaven com els meus familiars.