diumenge, 8 d’abril de 2012

Louisiana o els camps de cotó

Va entrar a la primera, i no amb un deix superficial, sinó amb profunditat, sense cap mena de mesura. D'entrada, sense haver-la escoltat mai, em va regalar un deix nostàlgic difícil d'aconseguir, amb una melodia que et va tranportant fins un indret desconegut amb rostres familiars al teu voltant. Ah si, ja me'n recordo és la cançó que podria haver cantat durant la meva adolescència i em va faltar, per això em mostra sense escrúpuls el meu passat, perquè haig de recuperar tot el temps perdut.
Segona escolta. Deixo la melodia de banda i em centro en la lletra. Excel.lent. Perfectament mesurada, tristesa amb esperança, retrobament des de la distància, punt de vista intern, una carta llegida per un personatge, alliberació sense deixar de ser qui ets, contradicció entre voler ser tu mateix, allunya't dels teus, però mantenint la necessitat de sentir el calor del bressol matern. La complexitat mateixa de la vida feta cançó, perquè a la nit, no és fàcil distingir bona nit i pantalons. En fi, una cançó que val una carrera. Escolteu-la. Jo espero el concert el dia 4 de maig a l'auditori només per aquesta cançó.

2 comentaris:

Un servidor ha dit...

Quan éres adolescent no existia el Google Maps.(I no t'estic dient vell.)
Havia escoltat la cançò fa unes setmanes i no m'havia dit res, però realment si s'escolta amb calma es un bon tema.
Espero haver demostrat correctament que no sóc un robot...

Frank Bayer ha dit...

Cert, m'has dit ancià d'una manera molt sutil, però no m'ofen, aquest any en faig 29 anys i ja és allò de començar a madurar i tal... El disc a mi, en general, m'està costant però cada cop hi veig més coses, a veure... No has quedat com un robot, no pateixis...