divendres, 13 d’abril de 2012

Sabor de barrio

Deambules durant una nit d'estiu per una ciutat cosmopolita on ets un espectre per les demés persones que com tu, cerquen un impossible per les entranyes d'edificis en ruïnes. Cerques. Cerques i no trobes perquè t'ha pres el viatge com la via fàcil cap a la felicitat. Error. Recorda Ítaca. Si la trobes pobre no és que Ítaca t'hagi enganyat, savi com t'hauràs fet. Això és el viatge, una travessia personal cap a l'autoconeixement que no acaba d'arribar mai del tot. Et decepciones, és el mateix de casa teva però a tres mil kilomètres nord enllà, com aquell poema de l'Espriu que portes retallat a la butxaca per quan arribis als peus del mar i cridis llibertat als quatre vents. Ja no en tens ganes. Ho trobes ridícul i ampalagós. No ets poeta, t'ho recorda Rilke, tampoc periodista, t'ho recorda Pla. Res de res. Segueixes caminant però no saps el per què de tot plegat, l'error està dissimulat entremig d'una boira artificial que et cobreix la mirada. Se t'acosta un desconegut. T'abraça, et roba la cartera i a cau d'orella, et diu que t'ha faltat caminar escoltant Sabor de barrio del Gato Pérez per saber quina textura tenen els somnis. Marxa amb calma. No el persegueixes encara que porta la teva cartera. T'ha dit la veritat.