Què té en Kenenisa Bekele que no tingui jo?

L’esperit olímpic ens fa treure en silenci, la tenacitat oblidada dels nostres anys d’esportista amateur. Així doncs, amb la moral hiperbòlica i la roba adient per dissimular una obesitat de colesterol i sofà, surto de casa a la una de la matinada per fer els 5.000 metres amb un objectiu clar: els 12 minuts, 37 segons, i 35 centèsimes del plusmarquista mundial Kenenisa Bekele. No sóc etíop i sé que aquest inconvenient genètic farà més dura una proesa, que serà celebrada en silenci per no donar una medalla gratuïta a Espanya.
Obro la porto de casa. Ningú al carrer. Perfecte. Començo els primers cent metres a ritme d’Usain Bolt. A la ment em ve la imatge de Carl Lewis, el fill del vent, estirant els braços endavant al mundial de Tokyo del 91. L’imito a la primera corba del recorregut i gairebé em menjo un roure. Ecològic. Millor m’ho prenc amb calma i agafo el ritme de Cacho a Barcelona 92. Bufo. Em costa aixecar els peus de terra i els començo a arrossegar fent les tintines de Pedro Escartín amb la bicicleta quan enfilava al Tourmalet. Cau? No cau? Sempre quedava el dubte.
Porto 2.000 metres. 15 minuts, 12 segons. Estic marejat, em puja al bacallà amb samfaina del sopar i encara haig de tornar a casa. Mentrestant, tot és fosc i una tímida basarda em remou la columna vertebral. He fracassat. Vaig caminant a casa com en Valentí Massana el 92, rebent desqualificacions perquè el bosc a la nit fa certa por, i la única possibilitat de trobar-me un Mike Tyson de la vida amb ganes de festa, em té bastant acovardit. Aprecio una certa remor a les clarianes i faig els últims cent metres seguint l’estela de Ben Johnson, això si, amb la sang neta.
Obro la porta de casa a la 1:35 de la nit. Em dutxo sense fer fressa i al posar-me la llit, la meva dona em diu com ha anat l’intent de rebentar el rècord del món de 5.000 metres. Li contesto preguntant el gran dilema de l’article: Què tindrà en Kenenisa Bekele que no tingui jo?

Article d'avui a El 9 Esportiu

Comentaris

Kasal ha dit…
Home, té una "pinyata" a la boca bastant important. Potser aquesta és la clau.
Per cert, t'imagino amb aquests pantalonets de fer running i m'envaeixen seriosos dubtes que freguen la moral, l'estètica i el bon gust.
Brillant article. Una abraçada.
Frank Bayer ha dit…
Mmmmmmmm.... Gràcies!!! El setembre em posaré els pantalonets....jajaja!!!

Entrades populars