divendres, 18 de gener de 2013

La lucidesa fatal d'Azaña

Passejant pel carrer Serrano de Madrid mesos abans de començar la guerra, el periodista argentí Pablo Suero havia quedat amb Azaña per fer-li una entrevista sobre la situació política a Espanya. Azaña, president d'un país que ell definia com un espai on la intel.ligència estava pitjor repartida que els diners, baixava per Serrano amb el periodista i li va etzibar "No té por que es pensin que és homosexual anant sol amb mi pel carrer? Li dic perquè a Espanya si no entres a un bar i parles de les teves amants, tothom t'assenyala com homosexual". Com vaig llegir fa temps a un article que parlava d'Azaña, genial y fatalmente lúcido.
Deixant a banda les contradiccions que amaga el personatge amb els seus evidents errors i palesos encerts durant la República, m'agrada veure'l com un membre més del grup format per altres com Valle-Inclán, Machado, Unamuno, etc... que veien el problema real d'aquesta España cañí i cutre obsessionada en etiquetar a tothom per saber sobretot contra qui haig d'anar per reafirmar-me a mi mateix amb les meves neures. Una actitud reflexa respecte l'altra que encara es pot divisar amb certes actituds amparades per la democràcia i que a nivell polític es resumeixen amb la següent premisa: votaré en contra tot el que puguis proposar durant la legislatura perquè és el que toca. Així doncs, mentre els ciutadans a les nostres feines diàries, anem prenent acords amb els demés per poder tirar endavant projectes, a grans nivells, per sistema, es desfenestra el de l'altra banda perquè simplement és de l'altra banda.
És per això que amb aquesta actitud destructora i amb la manca d'arrelament d'un pacifisme explícit com el que gràcies a Déu tenim avui en dia, entenc perfectament que Espanya fos escenari d'una carnisseria durant anys perquè es clar, no n'hi havia prou en guanyar.