Apologia a la mort

M'encanta pensar que em moriré, que tot s'acabarà, que la guitarra de Bruce Springsteen quedarà callada i Leo Messi es retirarà, que la mirada sorneguera de Maragall acompanyarà a l'eternitat els poemes del seu avi, i la pluma afilada de Monzó quedarà orfe a la mateixa taula on Nietzche s'estirava els bigotis perquè no aconseguia despertar el superhome que portava dins seu.
Gaudeixo fins a la sacietat quan veig els meus amics i pregunto quin és el primer que faltarà, el dia després del seu enterrament, quan aquests aquests moments de felicitats ens ajudaran a gaudir amb plenitud la seva absència irònica i fins a cert punt absurda. Ja ens ho recordava Borges a La ciudad de los immortales, la finitud de la vida és la base dels nostres plaers a la terra, més que res perquè sabem que els moments bons són efímers i no tornaran a venir més que en forma de flash d'un record idealizat pel pas del temps. Per això penso que la mort és bo tenir-la present, perquè ens ajudarà a guadir més del dia a dia, d'un degoteig d'aquest temps homicida que ens va perseguint en silenci i sense presses. Visca la mort! Per tant, visca la vida!

Comentaris

Joan ha dit…
que vingui la mort, però que vingui tard, que tinc massa feina per fer i massa poc temps per acabar-la.

nota: more't tu
si i no!!

l'article molt bo, encara que comento poc Frank et continuo fidel lector!!

cuida't!

pd/si vens a barna truquem i quedem
Frank Bayer ha dit…
Camaleó, abans la palma't el pobre animal...jeje... en tinc un de trist a 1r ESO perquè no el pot dibuixar més...

Ignasi, merci!! A veure si tu escrius més!! Quan vingui a bcn t'ho faig saber, però em sembla que fins el març... res de res... sort amb el del bigoti... en fi...

Entrades populars