Records robats

Les persones que entren a una botiga d’antiguitats porten un antifaç transparent per robar algun record en venda. Solen caminar com ho feu la Marta després de posar-se les mans a la butxaca per evitar tocar una caixa de música especialitzada en metal·litzar cançons argentines, fan passets tímids i busquen la meva mirada de reüll esperant una salutació que els legitimi a xafardexar, sabent que marxaran amb les mans buides i algun record nou per reconstruir un passat vergonyós. Mentrestant, jo els segueixo amb l’esguard escapant per sobre les ulleres, preocupat perquè no arribin a una primera edició de L’escanyapobres que guardo amb esmerç al costat d’un gerro de porcellana resistent als bombardejos que varen caure sobre Barcelona durant la guerra civil. Sempre he odia el naturalisme, de fet, només l’he seguit per poder alimentar les meves tardes de soledat abraçant una imatge de Pardo Bazán llançant als soldats gallecs recent arribats del Marroc, papers trencats on hi havia versos inèdits que havia escrit pensant amb mi, que mentrestant fugia cap a França per enamorar-me d’una pintora francesa condemnada a viure darrera els rostres deformats de Manet. De totes maneres, a pesar del meu enfrontament visceral amb les idees de Zola, estimava l’exemplar de Narcís Oller perquè era l’únic record tangible del meu avi Estanislau, un pagès analfabet que guardava el llibre perquè se l’havia trobat al costat del cos del seu germà mort mentre recollia la parada del mercat.La Marta es va plantar davant meu i em va ensenyar un raspall trencat on hi havia marcades les inicials d’un desconegut. Quinze anys després em va deixar viudo