El meu jo econòmic

M'encanta quan l'home de negocis promiscu, inflat, amb una corbata més seriosa que la meva però amb menys identitat, em mira amb cara de pena i amb un paternalisme barat i pudent, m'exclou d'una conversa econòmica pels meus orígens humanístics amb regust marihuaneros i la meva feina de professor de secundària a una escola concertada. Què has de saber tu de la vida? Em diu en silenci mentre canvia de conversa, amaga els seus beneficis ficticis i les seves gestions inversores amb clients multiorgàsmics, i em pregunta, què tal els nens? Com si jo, com fa ell, no pogués jugar també a fer de Rajoy i moure els braços per donar forces a paraules que ignoro completament i a idees robades d'altres tertúlies que no m'aparten però tampoc em tenen en compte, fet que em permet veure-ho des de la distància i agafar quatre frases apreses de memòria per deixar-les anar amb convicció quan em trobo l'element capitalista, liberal, enemic de Keynes, defensor de les americanes de colors i del lliure fluxe de treballadors dins el món productiu. En aquest moment, per venjança, supèrbia, i perquè no dir-ho, una mica de luxúria si hi ha una desconeguda a davant, semblo un professor d'economia de Harvard, no pel que dic sinó per com ho dic, amb un to misteriós i el rostre afectat, com si tingués la solució de la clau, però com ell, pensés que hi ha una conspiració per part dels polítics per no deixar parlar a la gent imprescindible que té el remei de la malaltia.