Reforma laboral? Un equilibri complicat.

Dintre el discurs maniqueista de l'esquerra hi ha una part de veritat quan alerten sobre el perill de partir de la base que tots els empresaris són sants, de la mateixa manera que ells pensen que tots els treballadors són honrats, i se'ls hi faci una reforma laboral on es dedueix que al tenir més possibilitats d'estalviar-se diners amb els elements producitus els invertiran a agafar noves generacions de treballadors motivats i engrescats per la feina, donant-lis, això si, un sou just. Els governs, dretes o esquerres, s'equivoquen quan fan polítiques partint del bonisme d'un sector del teixit productiu, ja siguin empresaris o treballadors. Ni és just que un empresari hagi de pagar una morterada per un caradura que s'està tocant els pebrots esperant amb dèlit la indemnització i a sobre, rep el suport dels sindicats, ni tampoc és èticament acceptable que molts treballadors vegin com el seu esforç estigui a les mans del gust d'un empresari que pot acomiadar la gent sense solta ni volta. L'empresari, a banda de l'objectiu del benefici propi, té una funció social al donar feina a persones, i aquestes, tenen la responsabilitat de rendir per tirar endavant el país, i per aconseguir que aquesta roda funcioni no es pot sobreprotegir cap dels dos grups, sinó trobar aquest punt mig que jo ignoro completament però que em sembla que amb el poc que sé de la reforma laboral, no aconseguirem, perquè al beneficiar els empresaris honrats estem donant via lliure als malparits, de la mateixa manera que fa dos mesos, per poder protegir els treballadors de bona pasta ajudàvem també els irresponsables. Equilibri difícil de trobar en un país de lladres barats com Espanya.

Comentaris

Joan ha dit…
Jo fa temps que em pregunto quelcom: si a tu t'han pagat el teu sou cada mes durant X anys, per què t'han de pagar per fer-te fora? L'acord entre l'empresari i el treballador no hauria de ser que el primer paga uns diners cada mes perquè el segon faci una feina determinada? Aleshores quin sentit té la indemnització? Com he dit, fa temps que m'ho pregunto, i de moment he arribat a la conclusió que és quelcom absurd aconseguit pels sindicats en un moment on tenien la paella pel mànec.
Frank Bayer ha dit…
Joan, estaria d'acord amb la absurditat de la indemnització si treiés aquesta funció social que crec que té l'empresari que va lligat amb el dret a tenir una estabilitat per poder afiançar un projecte de vida. L'empresari ha d'entendre, que a banda del benefici propi, que és el primer objectiu del seu negoci, hi ha un àmbit d'influència social, dónes feina a persones que necessiten una certa estabilitat per poder tirar endavant projectes a llarg termini. Si jo sé que demà gratuïtament em poden fotre al carrer, el meu projecte de vida queda totalment castrat, i estàs faltant un dret de les persones, per això entenc la indemnització. Ara, dit això, l'empresari també té dret al seu projecte, i per tant, la solució seria protegir al bon treballador de l'arbitrarietat empresarial, i sobretot, protegir els bons empresaris dels mals treballadors impulsant, com molt bé, dius, la supressió d'indemnitzacions, més que res perquè estàs faltant al dret de projecte de l'empresari i la funció social es converteix amb una subvenció als caradures i llavors és diferent. Com es protegeix al bon treballador i es dóna llibertat a l'empresari perquè es pugui protegir dels caradures, i per tant, es respecti la funció social de l'empresariat i el dret a un projecte de vida merescut? Ni idea.
Joan ha dit…
Crec que confons la responsabilitat social de les empreses amb l'estabilitat laboral. Als EUA (i ja saps que no sóc un fervent defensor de tot lo americà) el normal és canviar sovint de feina, i per sovint dic cada 1 ó 2 anys. Això pot ser un handicap per tu i quelcom meravellós per un altre. Sense entrar al bé que això fa a l'economia, el que està clar és que no lliga a cap empresari a "l'estabilitat" dels seus treballadors, més que res perquè no és la seva finalitat: aquesta és generar béns econòmics i socials. I no s'ha de confondre la estabilitat i la localització amb el bé social que genera una empresa.
Resumint i éssent pragmàtics: conenc personalment a un grapat d'empresaris que m'han confessat que han hagut de tancar la seva empresa perquè no tenien prou diners per pagar les indemnitzacions per acomiadar a una petita part dels seus treballadors. No et sembla rocambolesc? Perquè el "papá" estat m'obliga a "cuidar" dels meus treballadors, per comptes de posar a l'atur a 10 persones n'hi he de posar 85. A mi em sembla penós...
En fi, amb la que està caient al sector privat això que és el pa de cada dia, amb la reforma laboral (que per mi es queda curta`) es reduïrà una mica, o això espero!
Frank Bayer ha dit…
Dona'm un dia més per respondre...necessito temps...

Entrades populars