Del sexe, drogues i rock'n'roll, em quedo amb un entrecot

No sóc cap ancià d'aquells que esguarden la mort asseguts a un banc de la plaça mentre observa la quitxalla amb una melangia envejosa, però tampoc un adolescent sense sentit del temps. Estic al punt mig. Ja me'n he adonat que no sóc tant ben parit com pensava però encara mantinc una il.lusió utòpicament realista de millorar el que tenim. I és aquí, al mig d'aquesta portalada entre la ingenuitat i la rendició, on valorava avui, tot preparant un biberó amb set de cereals, quatre amb gluten i tres sense gluten, la vigència del sexe, les drogues i el rock'n'roll.

Així, del sexe entès com a alliberament, per tant, no entro a valorar les relacions sexuals amb la parella que estan molt per sobre de l'estatus en el que ens estem referint, només n'acabo salvant la tensió sexual, aquell instant d'expectativa on l'anhel de descobrir el desconegut et dispara, a partir d'aquí, un cop estàs disparat, el mateix a cossos diferents on l'únic que pot variar és el context però el resultat final acaba essent el mateix. Digue'm que la tensió sexual dóna l'esperança de trobar quelcom diferent que no existeix a no ser que la noia porti sorpresa. Per tant, el sexe entre desconeguts com alliberament d'alguna cosa acaba essent una falàcia, la primera vegada fa gràcia però després cansa.

Pel que fa les drogues, gràcies a Déu poca cosa n'hem de dir perquè la opinió pública va molt en la direcció d'allunyar-ne les noves generacions i per tant, qualsevol de les imatges idealitzadores dels setanta han quedat placades, tot i que, les aigües de l'Eixample són més blanques que el cabell tenyit d'en Rajoy. Així doncs, fàcilment treiem les drogues del lema setantero.

Finalment, i perdoneu-me els puritans, el rock'n'roll és genial però també cansen tants divos del gènere enriquits gràcies a la seva imatge de gurús del contrapoder. Tu allà, pagant cinquanta euros per un concert per poder cantar contra el sistema i ells, mentre aixequen el puny enlaire, van pensant amb quines de les targetes de crèdit es foten la ratlla a la suite de l'Hotel Ars. En aquest apartat hi entren els Rolling Stones que un dia hi dedicarem un monogràfic. Així doncs, davant de la decadència del rock'n'roll sempre ens queda la vessant més intimista del blues com a mirall de les nostres misèries on hi han inscrites les nostres virtuts per poder superar-les.

I per tant, què ens queda? Doncs segurament, un cop veiem que ficar-se el llit amb desconeguts, fotre's coca, i seguir enriquint a divos venuts al diner, no és la via a seguir. Sempre ens queda anar amb la parella a Can Xifra, menjar un bon entrecot, i mentre enfiles les escales de casa, pensar si en Leonard Cohen és l'adequat per buscar la tripleta i tancar la boca els que rallen tot el dia amb la parelleta.