El dia que vaig ser comunista

Puc arribar a ser corcó amb l’apologia a la melangia falsària que arriba amb les pluges tardorenques, amb la fredor pal•liada per un grapat de castanyes, i amb els gots de plàstics amb mosques èbries cercant una identitat desdibuixada per les llums enfosquides d’una Devesa festiva. Però sempre em passa el mateix. Amb les calors venen les ganes de recuperar certs hàbits propi d’una joventut perduda a mans d’una maduresa castrada, i amb els freds, truquen a la porta les velles utopies, els somnis d’aquelles petites coses que ens va deixar un temps de roses vistos des de la distància, com l’espectador impertèrrit d’una pel.lícula de Jacques Rivette.

És llavors, quan trec els jerseis de coll alt de l’armari, el meu barret fosc de París, les ulleres de pasta negres, i recupero el bastó de temps d’invalidesa física i riquesa espiritual per poder rellegir amb dignitat els versos d’amor d’Ernesto Cardenal a la revolució sandinista, els discursos de Salvador Allende, les memòries de Pablo Neruda, els escrits de joventut de Jorge Semprún, les senyes d’identitat de Juan Goytisolo o, quan la nostàlgia no té misericòrdia de mi, alguna reflexió de Gramsci escrita des d’una fàbrica de Turí.

Tot plegat em brinda un benestar hipòcrita amb el meu passat fins que, remenant per la meva biblioteca de l’ahir, em cau a les mans els turistes de l’ideal d’Ignacio Vidal-Folch i veig amb tristesa que amb el temps, m’he convertit amb un d’aquells europeus saciats de croissants que els hi encanta veure la revolució de casa dels altres.