Una làmina falsa de Dalí

Les persones necessiten trobar culpables per tenir la consciència tranquil·la. Per això el meu pare sempre em va culpar del robatori de la làmina de Dalí que tenia emmarcada a l’estudi, per sentir-se tranquil i evitar divagar sobre la necessitat d’exposar els quatre vents que teníem un Dalí a casa. La vida no m’havia donat mai treva, però mai m’hagués pensat que els bigotis del pintor empordanès m’haguessin catapultat a un món oníric on jo era el responsable del furt d’una làmina mig esborrada on es podia veure un rostre deformat mirant l’horitzó perdut a fora el quadre. Al costat de l’esbós surrealista, hi havien dues làmines impecables de pintors cubistes que no aconseguia distingir perquè tots em semblaven una còpia de qualsevol quadre de Picasso, com les cançons dels grups de pop anglès, que per algun acord deixaven anar algun plagi d’alguna cançó inèdita dels Beatles. Jo sincerament, preferia les làmines cubistes a l’esbós ebri de Dalí, però malauradament el lladre no va pensar com jo, i ara mateix, m’havia convertit en un Joseph K sense estil buscant una pensió on amagar-me d’un odi patern amb complexe de Saturn, que paradoxalment, odiava la pintura de Goya.

Comentaris

Iron ha dit…
Una làmina de Dalí ja per si sola podria predestinar a una mala relació paterno-filial com la que tenia el geni amb el seu progenitor, l'intransigent notari de Figueres. El narrador, acusat injustament de lladre, hauria pogut fer com el jove Salvador que després d'una forta discussió amb el seu pare es tancar en una habitació, va estimular-se un òrgan concret fins a expulsar un líquid viscós, va posar el líquid en un potet i el va regalar al seu pare dient “Té! Ara ja no et dec res!”.
Joan ha dit…
El pare sorneguer i emprenyat hauria mirat el pot, i fitant amb menyspreu l'orgullós narrador, li hauria etzibat un "dona-ho a la teva mare, que a ella li agraden més aquest tipus de regals" que hauria deixat al pseudofill amb la cua entre cames i preguntant-se com mai s'havia plantejat si aquell home era de veritat el seu progenitor.
Ignasi ha dit…
Frank, circumstàncies que revelen la riquesa de la vida em portaren ahir al museu d'en Dalí, a Figueres, i després de veure les poques obres que hi quedaven(surrealistes, pel meu gust), com si hagués patit una expoliació Britànica, no em queda més que consolar-te per el merder que et vàren fer per una porqueria de làmina...a no ser que es tractés de "la meva dona nua contemplant el seu propi cos transformant-se en esglaons, tres vértebres d'una columna, cel i arquitectura", no trobo justificada la reacció del teu pare!
Iron ha dit…
Fa molts anys que no vaig al museu D de Figueres, des de l'escola, però no m'extranya que hi hagin poques obres majors de l'artista. No oblidem que Dalí va fer hereu al “Estado Español” i que aquesta gent són uns voltors. No entenc perquè aquest Dalí vell i desdibuixat es va deixar enredar a canvi de la concessió del títol de Marquès de Púbol i de que els Mecano li dediquessin una cançó jeje. Surrealista.
Ja podria ser chamaleon això que dius, perquè el que mal comença mal acaba i si el pare és un malparit es evident que no es quedarà plegat de braços davant la insolència del fill.
En qualsevol cas aquests pares em fan pena, si no poden confiar en la paraula dels seus fills (en principi allò que s'estimen més del món) ja no podran confiar en la paraula de ningú.
Per això em va agradar una peli que es diu “el caso Winslow” perquè allà el pare creu fins a les darreres conseqüències en l'inocència del seu fill, tot barrejat amb pleits i qüestions d'honor familiar a l'Anglaterra post-victoriana.
Frank Bayer ha dit…
A vegades en els pots petits hi ha la bona confitura...

Entrades populars