Tothom té un Javi a la seva vida

Saltem amb una magdalena rovellada cap a una època on els dies eren llargs, les nits tenien fi quan nosaltres ho decidiem, desitjàvem tenir unes veines com Jennifer Aniston i Courtney Cox per poder fer un plagi de Friends, i lligàvem les ganes de viure de l'adolescència amb la llibertat de la vida universitària. La via morta que ens ajuda a fer aquest salt és aquella relació de Las cuatro y diez de Luis Eduardo Aute amb aquell triste inspector que nos pidió nuestros carnets retocat per un piano sord que ens marcava el compàs per passejar agafats de la cintura pel barri de Gràcia mentre la pluja ens humitejava els pentinats preparats per simular certa deixadesa en el vestir.
Aquells anys de desconcert on Aute ens recitava amb una flor als llavis, res tenia preu perquè ens reiem del prestigi de les corbates (encara ho fem) i de la necessitat d'en Javi d'anar els seus plans de futur a una multinacional anònima per mostrar a tothom que era feliç perquè seria prou important dins el seu món on la importància volia dir ser capaç de dirigir el altres, encara que això sigui a costa de la pròpia soledat un cop arribi a casa i tant sols senti els crits d'una pel.lícula pornogràfica que ha llogat amb un nom fals per no perdre el poc crèdit que li queda davant la opinió pública. Què en saps d'en Javi? La veritat és que gaire res però segurament ens faria aquell esgurad de despreci si sabés que cada dissabte escoltem com criticar les noves modes de pentinats mentre ens preparem per una migdiada on tornen les aromes llibertàries de Gràcia.

Comentaris

Un servidor ha dit…
Aquest post podria ser la introducció de Trainspotting versió BCN sense cap problema. Mort a la hipocresia materialista i visca la vida autèntica!
Frank Bayer ha dit…
Exacte!! Mort la hipocresia materialista fins el dia que siguem rics, llavors ja tindrem temps de canviar el discurs...jeje...

Entrades populars