City of blinding lights

Les cançons són cícliques, van tornant a decorar el teu camí vital sense demanar permís, com si tinguessin el dret d'entrar de nou a dins teu per reconstruír aquella peça que balla, aquell moment de dubte d'estricta simpatia, on l'interrogant és seductor perquè et permet conviure amb la fassana d'intel.lectual maleït venut al règim per un grapat de dòlars tacats de sang. I ha tornat, de puntetes, per no despertar fantasmes d'èpoques pretèrites, sense voler polemitzar amb aquells cadàvers que cadascú ha anat deixant mentre ha fet via, sempre fent via. Ella té un nom encegador, va pujant a mesura que va avançant i es torna estruenda amb el crit panoràmic del cantant, tancant l'edifici arquitèctonic d'una guitarra que iniciava la travessia amb delicadesa, sense fer nosa, i arriba al punt àlgid de la composició omplint els espais que mai més quedaran buits. Si hagués estat al The Josuah Tree segurament seria un clàssic inapalable de la banda, però com que tenim la mania de tancar la llista de temes cabdals dels grups amb àlbums de joventut, acabem no valorant prou cançons antològiques com aquest City of blinding lights que feliçment ha tornat aparèixer per marxar de nou el dia menys inesperat.