Springsteen i Barcelona (II)

Johnny 99. Una de les obres mestres de Nebraska, amb les cordes de la guitarra repicant i la història d'un condemnat relliscant entre les cordes trencades d'Springsteen, es converteix en un rock pur provocant el deliri dels més incondicionals. No hi ha treva. You can look (but never touch), un dels rocks més accelerats dels vuitanta sona per primera vegada a la gira amb un duel guitarrístic i de cors amb Van Zandt, que amb els diners que val la entrada ja es podria comprar una camisa decent. La bateria de Max Weinberg repica els plats i en Bruce fa el compte enrera perquè soni una perla de Born to run mig ecplisada per la sobredosis de singles del treball, la grandiosa She's the one. Bittan als teclats i Jake Clemmons al saxo viatgen els setanta per recuperar el nervi pur de les primeres composicions springsteenianes. Excel.lent. La part dels concerts pensada pels més fidels ha servit per fer un tast del gran mèrit d'Springsteen, tenir un sèquit de cançons excel.lents desconegudes pel gran públic per no haver estat escollides per ser singles.
Tornem al nou disc. Shackled and Drawn. Cançó que ens rememora feliçment la gira de la Seeger Sessions Band. Folk pur amb la veu femenina de Moore avançant l'exhibició a l'inici dels bisos. Springsteen canta des de les passarel.les per assajar el bany de masses per la previsible, festiva i celebrada, Waitin' on a sunny day. Preparada per concerts de gran escala, pot resultar una mica farragosa pel que segueix el de New Jersey, però és ben rebuda pels que el veiem un cop cada quatre anys i també volem anar saltant de tant en tant. One, Two, Three, Four. Harmònica a tot drap i baixa The promised land. Poderosa com sempre esperem el "Blow away the dreams that breaks your heart" per aixecar el puny abans que arribi el celebrat solo d'harmònica del Boss. Un petit descans. Trenta segons abans que recuperi l'harmònica i soni The River. Una sorpresa. Gairebé no havia sonat durant la gira. De totes maneres la gran sorpresa amb la introducció de Prove it all night, un solo de guitarra d'Springsteen que no tocava des de la gira del Darkness on the edge of town, el 1978. Un regal per Barcelona abans de fer sonar una de les peces més emblemàtiques d'aquest disc. Massa. Massa. I encara no han arribat els bisos. Pim, pam, recop the bateria i un nova estrena de la gira: Hungry Heart. Tot l'estadi dempeus. Es comença a intuïr que estem davant el millor Springsteen des de la gira de The Rising, cançó que sona tot seguit, compacte, rodona. Un himne pels herois de l'11-S que ve precedit d'un exercici springsteenià, presentar cançons del nou disc millorant-les, com fa amb l'excel.lent We are alive, una bona cançó al disc, excel.lent en directe, donant-li una volada singular que posa el públic en condicions d'escoltar una de les cançons més valorades de la seva trajectòria per tancar la primera part del concert abans dels bisos: Thunder road.

Comentaris

Anònim ha dit…
fRANK, HAS REBUT UN PREMI. MIRA EL MEU BLOG PER VEURE-HO.
Frank Bayer ha dit…
Gràcies Quim!!! Quina il.lusió!! Mai havia guanyat dos premis amb una setmana, i un que fos una menció especial, com aquell actor retirat que li donen un Oscar als 84 anys per la seva trajectòria!!

Entrades populars