Depressió identitària

Si estimat lector, estic desequilibrat i capcot. M’excita la Esperanza Aguirre, em ve de gust visitar Badajoz, llegeixo escrits de Pío Moa, i aixeco el braç al costat del Gomà mentre el merengue em regalima per la boca. No us ho volia dir però els metges em volen internar en un centre clandestí als peus del Montseny perquè torni a degustar el plaer de ser català, però no puc, em supera, prefereixo pensar que seré feliç a la terra subvencionada del sud, fent unes cervesa de migdia amb un familiar de Garcia Lorca mentre renego del meu passat de maqui al costat del fantasma del timbaler del Bruc.
Ho haig d’admetre, tinc una gran admiració per en Tito però res té sentit sense en Pep, o això m’han fet veure certs sectors del meu país obsessionats en crear déus falsos per matar-los el dia menys esperat, i creure’s per un moment que ells, són els vertaders creadors de la realitat. Per la seva culpa demà ingresso als peus del Montseny. Cadascú amb la seva consciència. Tu sabràs.
Article publicat avui a El 9 Esportiu
Comentaris