diumenge, 6 de febrer de 2011

La falsa equidistància del colló gris

El colló gris és seductor perquè et col.loca a mig camí entre el blanc i el negre, i et dóna de manera gratuïta, una posició equidistant amb els problemes de la vida que sembla que et legitima a parlar de tot. Mentre el fanàtic del colló gris va parlant dels radicalismes del blanc i el negre, i fa una apologia silenciada de la seva visió tolerant, no se'n adona que també està pontificant, en aquest cas pontifica a favor d'aquell prisma gastat que depén de com el col.loquis fa que la realitat es vegi d'una manera o d'una altra. Ho dic, perquè com deia aquell que volia que fes un post titulat La teta de l'Arlet, tothom a la seva manera pontifica, i té tota la raó. Tots pontifiquem perquè volem defensar la nostra veritat fins el final, més que res, perquè amb la consciència recta pensem que la nostra veritat és sinònim de bé, i es clar, no podem renunciar al bé pels altres i per la gent que ens envolta. Per tant, la virtut del bon orador, o podríem dir-li també del bon pensador, no és aquell que agafa una falsa equidistància sobre el colló gris i l'aprofita per poder pontificar en nom d'una tolerància passada per aigua anomenant radicals tots aquells que no accepten renunciar a la seva veritat, sinó que el bon pensador és aquell que estableix silencis quan els altres parlen i utilitza les idees alienes per veure si el seu discurs trontolla o es manté tant ferm com es pensa. I aquesta pràctica, també l'hauria de duu a terme aquest màrtir del pensament que abraça el color gris, més que res perquè al final resultarà que la seva tolerància i amor envers la humanitat, acaba resultant ridícula.