diumenge, 27 de febrer de 2011

L'ara contra el demà

La persona, durant el seu trajecte vital per aquest camí embardissat de roses sense punxes, ha de tenir clar la simetria de les dues prespectives que han de ser la base del seu fer diari. Primer de tot, una prespectiva finita, conscient que la daga està afilada a cada cantonada, afamada per alimentar amb sang innocent la seva punxa destinada a treballar en favor de la sobrepoblació. Aquesta consciència finita ens ajudarà a viure el nostre dia a dia amb el propòsit d'estimar la gent del nostre voltant per sobre de qualsevol diferència, i sobretot, de demanar perdó quan l'aspre tacte de la discòrdia entra dins nostre i engloba tot el nostre ser. En segon lloc, hem de tenir una prespectiva que vagi més enllà de la finitud de la nostra existència, on ens veiem nosaltres mateixos com una part de l'engrenatge d'aquesta màquina destinada a una perfecció frustrada que coneixem com humanitat. Tot el que fem, tot el que som, traspassa la nostra pròpia vida per projectar-se en el futur, més que res perquè moltes de les nostres accions no donen els seus fruïts en la immediatesa, sino amb el lent del pas del temps. Quin és el problema que tenim ara? Quen en els punts on hauríem de tenir una visió mortal de la vida, ens pensem que som eterns, i en els que hauríem de traspassar els límits del dia a dia, fem un cant a l'ara i l'aquí perquè demà no sabem què pot passar. Tot plegat molt contradictori.

2 comentaris:

Joanbo ha dit...

quina densitat! seguir les teves divagacions m'ha fet venir mal de cap, però ha valgut la pena, diria...

Frank Bayer ha dit...

A vegades la densitat és sinònim a vulgaritat perquè no et veus capaç d'explicar les idees d'una manera més senzilla... per això t'ha vingut mal de cap...