La bellesa satírica d'una rentadora del Manzanares

Perdut entre la poesia satírica de l'admirat Lope de Vega de Rimas humanas y divinas del Licenciado Tomés de Burguillos, m'he trobat amb uns sonets que m'estant apassionant: la sàtira a les figures amoroses renaixentistes, les recuperades i les creades, que idealitzaven la bellesa femenina creant el mite del poeta permanentment enamorat que cantava a l'estimada per necessitat d'exterioritzar tota la tribulació interior.
Lope, amant irrefrenable, especialista de segrestar dones casades atrofiades pel rovell del seu llit matrimonial, coneixia el món femení per una qüestió empírica, i va crear al llarg de la seva vida, una literatura amb un regust autobiogràfic on anaven caiguent les diferents muses que rendides al vers del poeta li brindaven tots els seus encants, sense esperar res mésa canvi que algun dels dos-cents versos composats cada dia per l'autor més prolífic de la història de la literatura espanyola.
Durant la seva etapa de la vellesa, pocs anys abans de morir, un Lope de tornada de tot i ofegat per les contradiccions barroques d'una època sense contrastos, va composar un llibre satíric on ridiculitzava les causes per les que havia estat lluitat tota la vida. En aquest conjunt de poemes, hi ha 20 sonets dedicats, a Juana, un rentadora del Manzanares sense cap mena de glamour eròtic que serveix per criticar la idealització femenina dels poetes del Renaixement, i sobretot per fer autocrítica lopesca. Escric els versos perquè em fan molta gràcia. Lope un autor que llegint una minsa part de la seva obra, l'he definit així en el treball "un autor tragicómico que murió como vivió, en la encrucijada paradoja del anonimato y el reconocimiento público, en la tensión interior entre el personaje y la persona, en la unión entre el genio y figura."
Celebró de Amarilis la hermosura Virgilio en su Bucólica divina,
Propercio de su Cintia, y de Corina
Ovidio en oro, en rosa, en nieve pura:
Catulo de su Lesbia la escultura;
a la inmortalidad pórfido inclina;
Petrarca, por el mundo peregrina,
constituyó de Laura la figura;
yo, pues Amor me manda que presuma
de la humilde prisíón de tus cabellos,
poeta montañés con ruda pluma,
Juana, celebraré tus ojos bellos:
que vale más que tu jabón la espuma
que todas ellas y que todos ellos.

Comentaris

Joan ha dit…
passo de llegirme aquest article, com mt'atreveixes a no parlar de la txorreada nacional
Anònim ha dit…
Ei! Celebro que t´hagi agradat i interessat!
Gràcies! I ja aniré passant pel teu blog aviam què s'hi cou!

Roser.
Frank Bayer ha dit…
Roser,seràs benvinguda!!!
Joan, l'article estava preparat!!! Ara estic al youtube escoltant les retransmissios de la COPE i la SER, estic plorant d'emoció!!! Mai havíem picat tant avall... això és la llet, sóc feliç!!!

Entrades populars