Viatjar a ritme de Guajira

Tradicionalment, la literatura ha vist el viatge com un trànsit cap a dos estadis on el protagonista troba la seva plenitud en l’acte mateix de viatjar, en les ensenyances escrites per Kavafis, en les noves realitats que ajuden a comprendre la d’un mateix. Em sembla que fou Enrique Vila-Matas que va deixar a París no se acaba nunca un aforisme que m’espera cada nit al coixí per atacar just al meu moment màxim de debilitat, quan aixeco la mirada al sostre i penso en mons llunyans: Viajar, perder países. Aquest és el pitjor moment, quan ataquen Kavafis i Vila-Matas i m’en adono que no tinc travessia i que per perdre quelcom primer ho has de tenir. Havia de buscar una solució i l’he trobat, em vaig comprar un cd de Guajiras dels anys cinquanta, cançons tradicionals cubanes que parlen generalment de l’amor a la terra cubana, i m’el poso abans d’anar a dormir perquè m’ajuda a començar, abans de la matinada, un viatge interior cap aquesta Cuba on el poeta hi va deixar una part del seu cor. Demà, per continuar la travessia cap als països enyorats en el meu imaginari, em compraré un disc de Gardel, necessito trobar-me amb aquella noia misteriosa que ven xapes a la Plaza de Mayo, més que res per enamorar-me, perdre-la, i escriure un post sobre la seva mirada plorosa que serà el millor d’aquest blog.

Comentaris

Entrades populars