Silenci criminal

Quan durant una hora i mitja (rancis, ja podríeu haver tocat dues hores) aconsegueixen fer-te oblidar del temps, o més ben dit, juguen cínicament amb el temps perquè tornis a ser l'adolescent ingenu que es pensava que el món es menjava amb una queixalada, només pots donar les gràcies. Si a més, aquesta gent són de la nostra terra, canten en català, són desacomplexats, fan cançons correctes, no van d'estrelles rockeres i es diuen Els Pets, llavors l'agraïment ja és al quadrat. Però, si a més de tot això, s'obliden de tocar cançons del nou disc i comencen a recuperar els Com més et coneixo molt més m'agrada el teu gos, Constantí molta merda i poc, Segon Plat, Ella m'estima, Un dimecres qualsevol, Menja avellanes, Vine a la Festa... Llavors les ganes de donar les gràcies en forma d'una gran llufa pudenta ja és elevada al cub del quadrat. Si encara no en tens prou de la perfecció de tot plegat, i resulta que aquest grup de música té les primeres cançons que vares ballar, els primers discos que vares comprar amb els teus diners, les primeres lletres que et vares aprendre de memòria, i sobretot, la cançó que resumeix tota una època de la teva vida, Silenci criminal, llavors ja, ves a dormir resant tres avemaries per ells perquè els hi has de donar les gràcies per haver ser sempre el que volien ser, i sobretot perquè el concert d'avui a la nit han tocat Silenci criminal per regalate'l pel teu aniversari. Visca Els Pets de Constantí!