Como Jack Nicholson en Mejor Imposible

Els prejudicis que tenia envers Amaral segurament anaven sustentats amb el meu gust masclista de no sentir-me còmode amb veus femenines, i de veure el grup de públic adolescent que l'acompanya als seus concerts. La qüestió és que divendres passat vaig anar-los a veure en el marc del Poble Espanyol, per tant, l'escenari del concert era adient per copçar el vertader potencial del grup, i sincerament vaig quedar gratament impressionat.

Primer de tot em va sorprendre la força escència de l'Eva Amaral, una noia que ocupava l'escenari amb la seva sola presència i em va deixar totalment hipnotitzat per la perfecta conjucció dels moviments corporals amb el ritme de les cançons. En segon lloc, des d'un punt de vista musical, varen fer un concert de rock notable, deixant de banda els moments perquè les parelles s'abracessin i es pensessin que s'estimen, enganxaven cançons contundents una darrera l'altre, on la netedat del so i la veu sublim d'Eva Amaral ocupaven tot el Poble Espanyol sense deixar un marc buit pel silenci. Finalment, em va fascinar la percatetat de xou entre cançons, o sigui, ells varen venir a vendre la seva música i es varen dedicar a tocar i no a fer discursos graciosos entre cançó i cançó que amaguin certa deficiència musical.

En fi, que em varen encantar perquè en contra del que pensava, no tenen res a veure amb La Oreja de Van Gogh, grup que es dedica sense repós a prostituïr la capacitat intel.lectual dels nostres adolescents. Amaral van molt més enllà, són un grup de música, i davant la crisis creativa del país, una llumeta pot arribar a brillar més que el sol. Em varen fer sentir com Jack Nicholson a Mejor Imposible: un vell carregat de prejudicis i manies.