Experiència de Déu

Llegint amplis fragments del exitós llibre Tratado de ateología de Michel Onfray he vist que l'ateïsme modern que s'intenta reformular des d'un esperit positiu, segueix tenint en compte el Yahvé de l'Antic Testament com a model de Déu al que carregar-se, i sobretot, parla de la frase de Nietzche de "Déu ha mort" com a principi del seu triomf ateu. Primer de tot dir que la majoria de cristians, vàrem agraïr que Nietzche es carregués la idea humana del Déu medieval perquè d'aquesta manera ens hem pogut reformular i trobar les petjades del Déu pare que basa tot el seu fer amb l'amor. Per tant, ens apuntem al carro d'Onfray i els ateus moderns, nosaltres també volem matar el déu humà de la venjança perquè surti el Déu de l'amor. Fins aquí, més o menys es pot discutir, però hi ha un punt del llibre que no m'agrada, que és la superioritat moral amb la que es parla d'aquells que han tingut experiència de Déu, com si ens haguèssim injectat una barreja d'heroïna i fanta i anéssim caminant pel món amb una camisa de força. Respecto i entenc la seva experiència de buidor envers el més enllà, i crec que ells haurien de respectar la nostra experiència de plenitud divina i portar el diàleg de Déu a l'àmbit racional des d'on podem entrar a la conversa fraterna i objectiva. Si entrem a la consciència individual de cadascú, fem-ho amb molta de respecte i compte, perquè de la mateixa manera que s'ha de tractar amb respecte la gent que no té fe perquè no ha viscut l'experiència de la fe, han de respectar els que moguts per la experiència de la fe tenen una filosofia de vida totalment oposada a l'hedonisme inmediat d'Onfray. Des del respecte i les no-ironies podem arribar a molts més punts en comú dels que pensem. PD: Aquest article hauria de ser molt més llarg però el meu coneixement no dóna per més...