El copista

Estimats senyors/es, Des de l’entrega del Premi Nacional de Literatura no he estat capaç d’escriure un relat a l’altura del guardó rebut. Els últims sis mesos he sofert una aridesa creativa que m’ha portat a reprendre els hàbits literaris de la meva època estudiantil, quan em passava nits senceres esbrinant les vides difuminades en la foscúria dels carrerons del Rambla. Aquest nou fracàs m’ha dut a reconèixer la meva ineptitud d’inventar quelcom propi durant els trenta anys que porto autoanomenant-me escriptor, on tan sols m’he dedicat a caçar trames oblidades per la rutina del dia a dia. Els escenaris sempre han estat diversos però el comportament el mateix: observar i escriure. De fet, haig de confessar que moltes vegades m’he vist obligat a sobrepassar l’art del voyeurisme per experimentar les complexes realitats psicològiques desgranades als meus llibres. Quan un és incapaç de plasmar sobre un paper la interioritat humana, la única sortida és l’autodestrucció de la pròpia identitat per poder viure dins dels seus personatges i vestir la novel·la sense recórrer a la ficció. Tot plegat és un joc d’equilibris entre els papers d’espectador i de protagonista. Per aquest motiu els hi voldria demanar que repartissin la dotació econòmica del guardó a tots els protagonistes dels meus llibres, feina que segurament demanarà un exhaustiu treball perquè el temps se n’haurà emportat alguns d’ells i obligarà a localitzar els seus benfactors. Primerament haurien de començar pel llibre del meu debut, El cop, on sota el nom de Pedro Marín s’hi amaga en Lluís Parés, un boxejador traficant de coca de finals dels seixanta que em va explicar la seva història de clandestinitat durant les meves sessions d’iniciació en el món dels púgils. Després de traslladar-me la sospita que algú controlava el seu trànsit de droga, fou assassinat i llançat a la mar al acabar una exhibició de boxa clandestina en un magatzem de peix al costat del Port. Va ser un cop molt dur per l’entrada de cocaïna a Barcelona. El seu assassí va deixar la policia i es convertí en el camell oficial de la ciutat gràcies a la coneixença de l’entramat antidroga Si aconsegueixen trobar els familiars d’en Lluís, s’haurien de desplaçar tot seguit a Trapani i buscar la casa de la senyora Paquita Valldebona, assassina d’aquells criats potencialment sospitosos d’explicar al seu marit les seves aventures matinals amb joves obrers que arranjaven edificis del districte de Sarrià. La Maria Reig de Desitjos de classe de alta tenia la fossa comuna al costat de l’edifici de les aigües, on em va tocar enterrar en Saül Polanco, l’únic servent que vaig conèixer de la casa i pel qual podríeu donar una suma de diners a la família amb senyal de desgreuge. Pel que fa a la Paquita està vivint amb el seu últim majordom, Pietro Accardi, del qual se’n va enamorar abans de fugir amb ell a Trapani, parador que el seu marit ignora completament i ha de seguir desconeixent per reforçar la hipòtesis del suïcidi. Tornant d’Itàlia haurien d’intentar topar amb una noia del Raval coneguda com L’heroïna, té l’aspecte físic de la Rita de L’heroïna de Barcelona i intenta seduir les víctimes dels seus robatoris simulant una sobredosis d’heroïna amb xeringues subministrades per un infermer del Clínic que és el seu camell i amant puntual. Fa poc la vaig trobar fent una absenta al Marsella i em va dir que la última víctima dels seus robatoris la va haver de portar d’urgències a l’hospital perquè la dosis per realitzar l’atracament fou real. No en sé res més. En aquest cas només li donin els diners si aconsegueixen convèncer-la que es sotmeti a una cura de desintoxicació, sinó, els inverteixin en una clínica de drogoaddictes. Quan hagin aconseguit reunir-se amb la meva femme fatale, vagin a París per trobar el dissenyador Pierre Guivarc’h i cobrir-lo amb calés suficients perquè deixi la dieta espartana imposada a les seves models des del dia de la meva entrada al seu cercle de confiança. Una decisió maquiavèl·lica que em va servir per veure fins on podria arribar una persona per aconseguir un èxit professional simètric al fracàs de les seves relacions amb l’entorn. Guivarc’h sempre m’insistia a anar a fer una copa després de deixar la feina per no trobar-se amb si mateix quan arribes a casa, les models no es parlaven entre elles i només varen aguantar les que no tenien algun familiar a darrera per veure l’estafa, i jo, ja ho veieu, havia de publicar un llibre prou decent per aguantar l’expectació creada després de L’heroïna de Barcelona. El resultat fou Espartanes a la passarel·la i l’èxit critico-comercial acaparador. Vaig poder deixar definitivament la meva feina tortuosa de professor d’institut i dedicar-me a l’assaig. Així doncs, deixant la novel·la i entrant a l’assaig, lliurin una porció petita als familiars dels artistes que he anat estudiant al llarg de la meva carrera: Gil de Biedma i la resta de poetes de l’Escola de Barcelona, Augusto Monterroso, Thomas Bernard, Leopoldo María Panero, Ernesto Cardenal i el seu intent de fer una revolució sandinista on ja no hi havia Sandinisme, i m’agradaria dir Martin Heidegger i Annah Arendt però mentiria, mai he estat capaç d’entendre el concepte de Ser que proposa Heidegger ni començar a llegir Els Orígens del Totalitarisme d’ Arendt. Finalment, sobretot no s’oblidin d’entregar l’última part del premi a la Rosa Torregrossa, la dona amagada darrera l’Anna de Pecats d’uns temps redemptors. La Rosa va abandonar el seu únic fill per anar a Londres a fugir d’una realitat que, segons deia una amiga seva que es va fer càrrec del nen, l’havia superat. Si la troben, li regalin un exemplar del llibre i l’informin de la meva intenció de parlar una estona amb ella. Més que res per saber si he aconseguit fer una descripció fidel d’en Josep, el vertader protagonista de totes les meves novel·les. Moltes gràcies i perdó per les molèsties causades. Atentament, Josep Carré i Torregrossa Premi Nacional de Literatura

Comentaris

Entrades populars