La meva gent, el meu futbol

- Mira Francesc, el Barça hauria de fitxar aquests tres jugadors.

- Com es diuen, pare?

- Rijkaard, Van Basten i Gullit.

Tenia sis anys i la meva passió per l'opi del poble anava amb augment amb la preparació mediàtica del Mundial d'Itàlia 90, la tornada de Cruyff al Barça per fer-se càrrec de la banqueta, i les primeres patades a la pilota al pati de l'escola amb l'apropiació de la identitat d'un búlgar amb aparença de guerriller guevarista.

El meu pare, maquiavèlic en traspassar els seus gustos futbolístics als seus fills, em parlava constantment del Milan d'Arrigo Sacchi i del 5-0 que va endosar al Madrid en unes semifinals d'una Copa d'Europa que acabar enduent-se amb la gorra. Aquesta educació catequètica em va portar a idealitzar aquell equip que completaven els Baresi, Costacurta, Maldini, Donadoni o Eranio. Concretament, vaig sommiar en poder jugar amb els tres jugadors que restaven penjats a sobre el meu llit, els tres holandesos campions de l'Eurocopa amb Holanda i que varen tornar el Milan a la primera línia europea amb dues Copes d'Europa i una altra final perduda contra el Marsella. Els dos guerrillers i el gentleman, les dues ànimes i la bellesa física, l'efectivitat de les colònies i l'elegància de la polis, el riure desacomplexat i el somriure tímid del principiant. Frank, Marco i Ruud. La meva gent, el meu futbol.