dijous, 19 d’agost de 2010

La segona retirada catalana a Salses

A les portes del castell de Salses vàrem desentonar els Segadors amb una mà al pit, l'altra aferrada a una estalada , i l'esguard clavat a les llàgrimes nostàlgiques on s'hi divisiva el passat d'una nació ofegada pel centralisme cultural de l'estat francès. Estàvem a casa, a les portes del nostre país, al cor de l'expoli del Tractat dels Pirineus, i ens obligaven a pagar set euros per poder visitar la fortalesa: l'espai on probablament algun avantpassat nostra havia defensat la terra una i altra vegada enfront l'insistència de l'invasor. Ens hi vàrem negar, no volíem pagar per poder entrar a casar nostra i vam anar a parlar amb la noia de la taquilla.
La noia era segurament universitària, no es defensava amb l'anglès i no arribava a agafar les armes amb el català, per tant, la comunicació franco-catalana havia estat i era complicada. Li vàrem explicar que èrem catalans i que feia 350 anys el castell estava a la nostra propietat, i per tant, pels drets adquirits al llarg de la història teníem la potestat de poder-lo visitar de forma gratuïta, encara que només es tractes per una qüestió de desgreuge històric. Li vaig explicar amb paciència la importància de tenir memòria històrica. No em va entendre i amb un somriure francès, o sigui dèspota, ens va invitar a marxar de la mateixa forma que els nostres avantpassats tocaren retirada cap a l'altra banda dels Pirineus. No vàrem pagar els set euros de l'entrada i la segona retirada catalana a Salses era un fet. Tornàrem a lluitar, tornarem a perdre.

2 comentaris:

Rafel Fàbrega ha dit...

haurieu d'haver portat amb vosaltres el timbaler del Bruc, potser haurien tocat retirada els gabatxos...

Frank Bayer ha dit...

Rafel, l'Oriol no el va voler tocar... es va acollonir...