dimarts, 3 d’agost de 2010

Nou artista al meu Hall of Fame

Reformular-se i tenir veu pròpia. Canviar i seguir el camí de l'èxit. Aquestes dues frases serien una forma simple de definir l'enèssim salt mortal de la carrera musical de Jorge Drexler... tothom dempeus... ja podeu seure. Amar la trama és una elegia a la vitalitat contra la nostàlgia captivadora de 12 segundos de oscuridad, i sobretot, una inclusió de diferents instruments fins ara no utilitzats a la carrera musical de Drexler que contraposen amb la austeritat de Cara B.
Drexler canta a la positivitat de saber que estem a aquesta vida de pas, al badoc que veu passejar a una multitud per la ciutat, al feliç que sap que puede que la vida no se ponga mucho mejor que esto... i així podríem continuar...
Haig de reconèixer que amb Drexler pateixo l'efecte "springsteen", he perdut totalment la objectivitat i tot el que fa em sembla bo, o si més no, prou decent com per ser interpretat amb públic. Vaig a un concert i em fa una versió del Billy Jean de Michael Jackson i l'endemà escolto la cançó al cotxe, m'obre les portes a Cohen i l'accepto a pesar que fins el moment m'havia semblat massa repetitiu... En fi, que Amar a la trama em sembla que és un gran disc, i dic em sembla perquè Drexler ha passat al meu altar dels artistes intocables, compartint estovalles amb Eastwood i Vila-Matas, i sóc totalment incapaç de ser crític amb la seva feina.