diumenge, 29 d’agost de 2010

Una hora a la Bouchon

Un cop descobert el significat de Bouchon, el pobre conductor gironí especialitzat en mofar-se de la necessitat dels fangues per fer cua a tot arreu on van, es va trobar atrapat en una teranyina de cotxes afrancesats amb posat hieràtic que pronunciaven malament les erres. Les melodies ensucrades d’Amaral no calmaven els ànims. Feia calor, l’asfalt cremava i els números que anunciaven les distància del destí encara estaven amb tres xifres. Per cert, tenia gana i com apuntava l’Obèlix dins la piràmide just al moment que se’n adonen que s’han perdut i serà difícil sortir, davant la desesperació d’en Panòramix crida “La situació és greu, començo a tenir gana”. Doncs venia a ser el mateix. El veí del costat era el típic que sortia del cotxe per veure els motius de la cua, i un cop entrava dins l’automòbil, sense dir res, mirava la seva dona aixecant les espatlles en senyal de desconeixença. El de darrera era italià, va venir a preguntar-me si érem espanyols, no, som catalans, no va dir res i va tornar el cotxe, potser era un genovès que havia tingut tractes amb els catalans durant la època medieval i encara seguia escaldat. Em cansa haver de donar explicacions arreu on vaig. El cotxe de l’esquerra surt un nen, camiseta de la selecció espanyola amb el número 6, Andrés Iniesta. El vaig cridar, li vaig dir que la pròxima que es compres de l’Iniesta havia de ser del Barça. El seu pare va riure i em va preguntar si érem de Barcelona. No volia continuar auto justificant-me. Perdona’m Sant Narcís. Quan pugem a Europa sempre sóc de Barcelona. Em va preguntar per la prohibició dels toros. Li vaig explicar que tant si hi ha toros com si no, el Barça té ara mateix el millor equip d’Europa diguin el que diguin des de Madrid. Va tornar a riure i va entendre que estic encantat amb al prohibició taurina. Motius polítics? Segurament que si. Benvinguts siguin. La Maite va posar Els Amics de les Arts. Número 8. La xicota de Gudjohnsen anuncia un vol cap a Reykiavik. Just el moment que diu allò de “Que et dic que si / que em va de perles/ perquè m’aguanta bé els Tintins”, l’embús es desembussa amb un desembussador invisible i tornem a avançar. El nen del cotxe de l’esquerra m’ensenya una foto de l’Iniesta vestit de blaugrana. Li faig que si amb el cap i avanço el cotxe perquè el seu pare vegi que els catalans sempre anem per endavant. Fi de la Bouchon.