There is a line on the horizon

L'he escoltat per primera vegada i no m'acaba de convèncer perquè sóc més de la línia dels dos últims discos, Leave Behind i Atomic Bomb, però alhora m'ha apassionat i sé que a la llarga, es valorarà molt més com a treball perquè els U2 han tornat a arriscar, han tornat a ser infidels al seu públic per ser fidels a la seva honradesa com a músics, i venint d'un grup sense cap necessitat de trobar una nova fórmula i de redescobrir-se a si mateix, només fa que demostrar la seva qualitat musical.

No line on the horizon és un disc diferent, ple de detalls que personalitzen les cançons i creen un total d'onze atmòsferes diferents per descobrir que no et donen l'entramat mastegat de la radiofòrmula, i que com m'ha passat a mi, escoltant-lo una vegada no convenç però veus una línia a l'horitzó on agafar-te perquè acabi essent un dels discos de la teva vida.

Joan Laporta amb un atac de sincerat deia "Qué bonito es ser del Barça" i crec que als fans dels U2, no em considero un fan d'ells, poden dir "Quina sort ser fan dels U2", perquè idolatrar un grup que poden fer discos tant dispars com October, Pop, Zooropa, Atomic Bomb, Josuah Tree o No line on the horizon, és diversió segura perquè les sorpreses sempre solen ser divertides.

PD: A més, en Bono és tant pesat com bon cantant, i és dels tios més pesats de la Terra.