Baixant amb Petrarca sobre la bicicleta d'en Guido
En Guido em va deixar la bicicleta amb la que va caure a sobre una princesa a la Piazza Grande d’Arezzo. Vaig pujar a peu fins a dalt de tot de la ciutat perquè les seves pendents pronunciades i un lleuger sobrepès m’impedia pedalar amb garanties de no caure enrere i aixafar el típic ancià que s’asseu amb una cadira a les portes de casa seva veient passar el temps amb crosses. Vaig arribar a dalt, a la casa majestuosa de Petrarca. Vaig recollir el poeta i es va asseure a darrera amb un bloc de notes amb espirals on hi tenia versos escrits a una Laura sense dents tirada a la droga. Vàrem començar a baixar les pendents evitant els turistes que es fotografiaven als indrets on havia estat filmada La vida es bella. Dos Francescos a sobre la bicicleta, un jugant a no morir i l’altra esparracant els papers, els llençava al rostre de tots aquells que portaven el pes de la vida escrit en una mirada desganada. Giràvem corbes, entràvem a carrerons per sortir a places. Vàrem xocar contra una parella estirada a terra. Bon dia princesa! Li deia ell a ella. Haig de marxar perquè m’acaben de tornar la bicicleta. En Guido es va aixecar i va marxar deixant-nos a Petrarca a mi tirats al costat de la que seria la seva dona. Petrarca va buscar un vers per regalar-li però ja havia llençat tots els papers. Llavors jo vaig robar-ne un de González i li vaig regalar com si fos meu. En Guido desapareixia pels carrerons, la princesa em regalava un somriure mentre marxava, i Petrarca s’esfumava com una visió falsa deixant-me sol enmig d’una plaça poblada de turistes. Era la fi d’un gran viatge.
Comentaris