Las armas y las letras de la verdad

Intenta morir como un hombre porque sino vivirás lo suficiente para convertirte en un villano. Aquest aforisme de Batman es podría relacionar amb una frase que també podem trobar al Las armas y las letras de l'Andrés Trapiello, la guerra saca lo más heroico y lo más mezquino de la persona. Aquesta comparació aforística ens marca una característica clara de la realitat de la persona, quan apareix la tensió a les nostres vides és quan realment surten les conviccions, quan estem al límit és quan el Ser real latent es manifesta sense embuts, sense un maquillatge en el que amagar la veritat del que som.
Per això és de justícia el llibre de Trapiello, perquè no és el mateix fer com Cela, enviar una carta a les forces feixistes de Madrid oferint-se per delatar a escriptors republicans, o fer com Unamuno, encarar-se a la bàrbarie i defensar aquesta tercera Espanya liberal que bategava entre dos pols totalitaris. És de justícies perquè s'ha de saber la veritat i veure qui foren els que varen engrandir la seva figura, i els que varen vendre la seva ànima a un diable sense moral per salvar el cul, entenent que totes les guerres són cruels i filtrejen sense embuts amb la comprensible feblesa humana. No té gràcia que ho digui jo perquè no descobreixo res, excel.lent llibre.

Comentaris

Iron ha dit…
Aquesta mesquinesa de’n Cela durant la guerra va ser molt comú a un bàndol i l’altre, la gent es va fer un tip de denunciar-se els uns als altres, el motiu aparent era polític, però el verdader rerafons era quelcom tant español com l’enveja. La delació i l’enveja són pecats tipicament ibèrics. Si la inquisició va triunfar a España més que a cap altre lloc va ser perquè aquí agradava molt això de delatar. Encara ara (s.XXI) la Congregació per la Doctrina de la Fe rep des de España més denuncies a teòlegs que des de qualsevol altre indret de la cristiandat (ho va dir a Solsona aquesta primavera en Lluís Ladaria). Però això ja ve des dels temps del pobre Quixot, amb aquella colla de personatges secundaris (tant tipicament castellans) que se’n fotien i no el deixaven viure en pau (“la envidia, raiz de infinitos males y carcoma de las virtudes” deia) és curiós com només a Barcelona els catalans el deixen fer.
Tanta enveja i tanta delació són pals a les rodes que impedeixen el desenvolupament d’un pais, que el fan més pobre espiritualment, com deia l’Unamuno, a qui també recordes, “La envidia es mil veces más terrible que el hambre, porqué es hambre espiritual”.
Però en fi, espero que aviat ja no compartirem dni amb tos aquests de l’altra banda de l’Ebre, tot i que em sap greu pels quatre desgraciats que hauran de suportar un govern 100% troglodita quan ja no hi serem nosaltres, l’únic accent europeista a la península. Al respecte hi ha un article molt bò d’aquest estiu a “El Pais” de’n Suso del Toro que es diu “si Cataluña se va”.
http://www.elpais.com/articulo/Galicia/Cataluna/va/elpepiautgal/20100808elpgal_7/Tes
Frank Bayer ha dit…
Com deia Ska-P: España el país de la petraña...

Entrades populars