Pongamos que hablo de Vivir

Ciutat de pas, juga amb les ànimes solitàries dels que busquen un somni americà a la ibèrica. Confluència de camins, acull en les parets suggestives de la seva llar el viatge incansable que còrrer per fugir d'un passat fosc que l'està devorant. Seu de la supèrbia, recull els vestigis d'una capital feta per decret reial, d'un centralisme defensat sense complexes. Poetes de carrer, sobreviuen cantant versos nostàlgics a una ciutat salvatge que agonitza davant la força d'una nova capital on la festa desaforada és compatible amb la vida públicament acceptada. Nit en blanc, l'art surt el carrer per abraçar els carrers on la seva gent hi ha crescut. Si senyor, com diu el cantant, estic parlant de Allà donde se cruzan los caminos / donde el mar no se puede concebir / donde regresa siempre el fugitivo / Pongamos que hablo de Vivir.