L'elogi més gran a la pastanaga verda

L'altre dia em varen dir un dels elogis més grans que poden imputar en aquest blog on convergim els escèptics (d'acord doncs no som escèptics, de fet m'és igual ser escèptic), els ingenus (encara posem menjar als camells perquè ens robin les joies i ens deixin una mica de carbó), els maquiavèlics (quan vols arribar a una noia tot s'hi val), els alcohòlics (sempre ens hem vist interessants amb un cubata a la mà mentre el gel repicava sensualment amb el vidre), els culés (en tenim cinc raons per ser-ho), els madridistes (benaurats els pobres), els narcotraficants (sempre he pensat que tenia gràcia viure la vida al límit), els hipòcrites (aquests som tots), els esportistes (tranquil Totti, fer esport també té mèrit, però té més gràcia no fer-ne), els comentaristes (Iron és el portaveu del sindicat de comentaristes), algun progre (t'has cansat de menjar croissants per esmorzar i vols jugar a ser un superheroi?), i els amants d'en Calamaro (este viaje es mejor hacerlo solo). Em varen dir: L'altre dia vaig estar llegint el teu blog. Sempre que m'avorreixo faig el mateix, entro al Marca o a La pastanaga verda. Quan no saps exactament per qui escrius, i és més, no saps qui et llegeix i com et llegeix, t'emociones profundament (no és broma) quan algú et té a la seva llista de recursos per matar l'avorriment.