Si, tinc sobrepés, i qué?

Els esportistes són uns dictadors. Quan et veuen a tu amb els teus pisets perfectament situats a l'altura del melic, et miren amb despreci, et fan un comentari despectiu, i es comencen a erigir com a referents morals deixan-te com un pecador incapaç de trobar la redempció en una cursa popular preparada per coixos i obessos. Aquest comportament de suficiència i de supèrbia perquè són capaços de pujar a una muntanya amb bici o acabar maratons amb un temps acceptable ho trobo pedant, repressiu i fins a cert punt, digne d'una denúncia per haver coaccionat anímicament aquells que preferim les tapes, una bona conversa, i gestionem el nostre estòmac pensant que d'aquí uns anys la cosa potser es posa lletja i haurem de compartir el farro amb els porcs.

El diumenge el matí quan vas amb cotxe per anar a fer un bon esmorzar i et trobes algú fent footing el comentari sempre és d'elogi al que còrrer i de despreci el que viu la bona vida. Dictadura. La mateix uniformitat d'opinions a la que ens condemna el progressisme és la que ens reprimeix l'elogi constant a l'esport i el discurs detractor contra aquells que preferim una activitat més sedentària per passar el cap de setmana. Sendentaris de tot el món, Unim-nos!