You give music a bad name

Quan la cosa no rutlla és molt hàbil treure un treball de grans èxits per ensenyar a tothom que un dia havies set algú prou important com per merèixer una simetria d'elogis provinent del públic que t'admirava perquè les teves grenyes rosses eren captivadores i aquells que trobaven en la teva música un so singular. Generalment, com és normal, i no ho critico perquè segurament jo faria el mateix, si vols seguir amb un èxit continuat de públic davant la incapacitat creadora d'aquell que perd la trempera de la juventud, estàs condemnat a vendre una imatge i a tocar per aquelles adolescents que s'han fet grans però segueixen amb la mateixa tonteria quan et veuen a dalt d'un escenari.

Puc dir que ets bo perquè vaig poder veure't en un concert acústic memorable a les Fonts de Montjuïc on si fossis mediocre, haguessis tret totes les misèries, però a la vegada, quan et vaig veure al Sant Jordi mesos més tard, vaig comprendre que havies decidit tocar per les nenes estúpides que busquen tocar-te el cul perquè encara creuen amb la estúpida llegenda de l'amant perfecte. Així doncs, la teva música des de fa quinze anys ha seguit aquesta direcció, cap a ments limitades i paladars analfabets. Per això suposo que treus un disc de grans èxits, per recordar-nos que un dia vas fer música de veritat, i quan l'escoltem pensem "Collons, que bo que era el Bon Jovi i com s'ha tornat".

PD: No sé, et pots animar pensant que el Bryan Adams, quan fa un recopilatori, no té res a oferir més enllà del Summer of 69. No ho sé, ho dic per animar-te.