dimarts, 25 de gener de 2011

Con Franco vivíamos mejor

Encara avui en dia, certs sectors de l'esglèsia espanyola i catalana defensen el franquisme com un mal menor, com un període necessari que serví per foragitar Espanya de comunistes que volien convertir la península amb un estat satèl.lit de la URSS. Independentment de les evidents intencions soviètiques a la península, justificar la necessitat d'un règim totalitari que fou la que més víctimes va causar en període de pau dins les dictadures europees (excloïnt l'stalinisme), és una manera bastant aberrant de prioritzar la necessitat en front del bé moral.
Si el Cristianisme defensa el bé moral per sobre de tot, és bastant contradictori que certs bisbes espanyols encara no hagin tingut els nassos de condemnar el que suposà el règim per Espanya i el col.laboracionisme de certs sectors públics de l'Esglèsia que no anaven gaire d'acord amb les directrius que venien de Roma. Ja ho sé, ara parlareu dels capellans assassinats durant la guerra, i crec que us equivocareu, una cosa no té res a veure amb l'altra. La persecussió clerical per part de l'esquerra radical fou una actitud terrorista que la mateixa esquerra dogmàtica no pot condemnar perquè són incapaços de reconèixer que els seus avis la varen cagar i ben cagada, posant-se a l'altura de certs comportaments propis del nazisme. Ara, els pecats dels altres no justifiquen els teus. La persecussió religiosa no justifica que tu, per protegir-te, beneissis un règim que perpretava un terrorisme d'estat salvatge, propi d'aquell que necessitat passar comptes amb els vençuts per poder allitar-se amb la dona demostrant cert orgull masculí.
Els bisbes espanyols tenen un deute pendent amb la història d'Espanya. Ja comença a ser hora que condemnin un règim que va dividir el país durant trenta-sis anys, tenint les portes tancades per una part de la població que no consideraven aptes. Això si, ho podran fer si entenen que el bé moral està per sobre de la necessitat de protegir-te, perquè fins i tot a l'hora de protegir l'Esglèsia, no tot s'hi val.
PD: Aquest article sóc conscient que generalitza, però ve arran de certs comentaris sentits últimament en la línia que el franquisme era necessari per Espanya.
PDD: Aquest escrit va dedicat a tu, que tens un mecanoscrit de tall benedictí guardat clandestinament al teu despatx de carreteres.

6 comentaris:

Mons ha dit...

Bon dia, el PDD es dirigeix a qui jo penso?

Frank Bayer ha dit...

Bon dia Montse!! Si, el mateix que tu penses!!jeje!!

Iron ha dit...

D’acord que l’església española no amaga el seu profranquisme, però afegir-hi la catalana? no. Fins i tot en això som diferents catalans i españols. Val a dir que l’església catalana des de finals dels anys 50 es va vincular i va acollir nombroses assamblees democràtiques i moviments antifranquistes. Des dels escoltes, passant pel CC, les declaracions de l’abat Escarré a le Monde per les quals es va haver d’exilar, la caputxinada del 66, la manifestació de capellans contra el Franquisme el maig d’aquell mateix any, la tancada a Montserrat en contra del procés de Burgos, l’incansable Xirinacs, etc. Fa un any hi va haver una exposició titulada “religió, llengua, cultura” al Palau Robert on a part de mostrar la contribució eclesial a favor de la democràcia també resaltava el paper que va tenir l’església per vetllar per la nostra llengua en uns moments molt crítics. El paper de tots aquests mossens, que omplen ara els assils dels forums sacerdotals (forum Oriol, Joan Alsina, etc), es lloat per una àmplia majoria que va des de en Pujol, en Carod o en Maragall, ignorat per tipus com l’Herrera i criticat encara per l’extremadreta religiosa.
Una Conferència Episcopal Española que no fa pas gaire va voler plantejar “la unidad de España como un bien moral” (proposta que no va prosperar gràcies als vots dels bisbes perifèrics) es mooolt difícil que condemni el franquisme. En fi, que també en l’àmbit eclesial, com en tots els altres, nosaltres no som d’eixe mon (Gràcies a Déu!!!)

Frank Bayer ha dit...

Iron, tens tota la raó, vaig escriure-ho sense pensar, de fet, quan he llegit el que deies he pensat "jo he dit això?" i he hagut de tornar enrera...100X100 d'acord!!!

Toni Cassany ha dit...

Frank: sortosament l'Església és universal. La conferència episcopal és un granet (un granet del que cadascú vulgui: de sorra,de pus...) en aquest cos eclesial. I a més, les persones són persones... Estaria bé la condemna, per una qüestió d'higiene pública, però jo t'haig de dir que no la necessito, personalment. Aquests adalils de la unitat de la pàtria, en qüestions d'aquesta índole, ja fa temps que no me'ls escolto.

Frank Bayer ha dit...

Toni, comparteixo amb tu que tampoc ho necessito, però ho agrairia, més que res perquè sempre agraeixes que els que "teòricament" poden exercicir de veu pública, diguin quelcom del que et sentis orgullós!!