dilluns, 31 de gener de 2011

Homicidi nostàlgic

Deixant reposar el cadàver a sobre l'asfalt vaig retirant la navalla que li he clavat el coll, per on la sang segueix sortint espesa barrejant-se amb la brutícia d'un carreró afamat de rebre aquells rostres que cerquen a fora el camí per fugir de si mateixos. Ser un assassí a sou té la seva gràcia, sobretot quan la víctima és un vell conegut, antic company d'escola, el cervell de la classe, el que semblava que s'havia de menjar el món, i ha estat aquest, a poc a poc i amb cinisme, qui se l'ha acabat engolint.
Ens varem trobar fa cosa de tres anys a les Rambles i l'optimisme amb el que explicava la seva nova vida dins el diner fàcil, em va fer intuïr que ens trobaríem un dia o altre, quan aquells qui em paguen els veiessin com un problema, com un canal podrit que ja no arribava on interessava per aconseguir el que ells volien. Avui havia arribat el dia. Al obrir la carta vermella on hi reposava el nom de la meva víctima, se m'ha escapat un somriure barrejat amb un fals gest d'angunia. Trobar-lo després de l'exercici de fanforroneria de feia tres anys tenia el seu punt picant en una feina que cada dia que passava es tornava més rutinària.
Em vaig aixecar després de tancar-li els ulls per simular una certa pau en el seu rostre. Em vaig fregar les mans als texans deixant-los vermellosos, i després de girar-me per tornar a contemplar-lo per última vegada, vaig pensar que la vida, tard o d'hora, acaba posant tothom al seu lloc.

2 comentaris:

Joanbo ha dit...

quanta brutícia!
tan malament et queia l'empollon de la classe?

Frank Bayer ha dit...

La mort és un xic bruta... no li tenia mania, però sempre em vaig sentir petit al seu costat...Joan, disfruta de Madrid en aquests moments d'alegria blaugrana!!!