dilluns, 24 de gener de 2011

El trapezista anònim

Diàriament tintinejo per sobre un fil amb els braços amb forma de creu, com un trapezista cansat de veure desfilar nens amb cara de felicitat, com un aventurer intentant superar el pas decisiu d'una travessia que ha vist morir a grapats els cercadors d'utopies. Les persones vivim sempre a la riba d'un abisme, per això sentim vertigen quan girem el nostre rostre i apreciem la foscor tenebrosa que ens espera un cop aquest món s'hagi cansat de nosaltres. Mentrestant, esperant aquest precís instant que la realitat ens tracti com un excedent humà, anem fent equilibris a sobre el fil desfilat del que us parlava, sense presses, sabent que l'emoció de caure és el que ens manté drets, mirant endavant, buscant una fusta inexistent on descansar i mirar al buit amb un somriure maliciós mentre fem repicar els glaçons d'un gintonic que s'ha vessat durant el viatge.
Durant la travessia veurem trapezistes amb certa traça que voldran còrrer més perquè pensen que la velocitat és una forma d'evitar la caiguda, d'altres que s'agafaran al fil amb les mans, deixant el pes mort al forat, esperant el moment que el seu propi pes trenqui l'equilibri i els envii foscor avall, i finalment, aquells que hem de seguir, els que veuen cada pas com una oració a la eternitat falsa que ens espera un cop el fil s'hagi cansat de nosaltres i decideixi partir-se per la meitat.

2 comentaris:

Joanbo ha dit...

que bo!
cada cop més fi aquest hortelà...

Frank Bayer ha dit...

No serà tant!! Tot és qüestió de temps i de l'hora que ho escrius, com més tard a la nit, més afinat!!