dimarts, 18 de gener de 2011

Intentant desmuntar el pessebre

És difícil d'amagar-lo a l'armari perquè estàs enterrant amb ell un sentiment gratuït de pau i serenor, segurament per això, per intentar allargar un període de tranquil.litat a les llars, es va permetre tenir el pessebre donant escalf fins el dos de febrer. Ell, el pessebre, està resguardat a sota l'arbre amb senzillesa, sense deixar-se notar, no volent ser vist per aquell que no està disposat a parar-se un instant a deixar un petit elogi a la foguera que escalfa uns pastors cansats de mantenir durant setmanes la mateixa posició d'adoració pel Messies que em va mirant cada vegada que entro a casa amb la cara de "què penses fer?". No el miro a la cara perquè no sé com explicar-li que tenir-lo allà em dóna una pau diferent, singular, més que res perquè al reconèixer que depenc d'ell estic mostrant a tots els del pessebre, inclós al caganer, tota la meva petitesa, i és clar, no em puc permetre segons què davant de segons qui.
De totes maneres, quan entro a casa i encara encenc l'arbre, em prometo que aquesta setmana serà la última, que el diumenge el desmuntaré, que posaré les boles al seu lloc, les llums ben plegades a dintre la bossa forada del Corte Inglés que no penso canviar, i l'estrella a la caixa de colors on hi guardo les figures. Després arriba diumenge i estirat al sofà, em miro l'arbre fent pampallugues i em prometo que el diumenge que ve serà el bo.