dissabte, 15 de gener de 2011

L'error d'una educació incompleta

L'increment de la despessa pública als diferents serveis que ofereix l'estat com a solució als mals d'una democràcia que certament és incompleta perquè no ofereix a tothom les mateixes possibilitats d'aconseguir les ambicions a la que un voldria arribar. Aquesta tesis del llibre de Vicenç Navarro Bienestar insuficiente, democracia incompleta, xoca totalment quan arriba a l'únic sector on tinc un mínim de coneixement i veig que la inversió estatal no és necessàriament sinònim d'èxit, més que res perquè hi entra una variant que Navarro no té en compte en cap moment en el llibre, el sentit de responsabilitat de les persones de peu per utilitzar aquests recursos públics no com a modus vivendi, sinó com a mitjà per ajudar a crèixer el pais. Aquest sector evidentment, és l'educació.
Una escola només funciona rebent més recursos de part de l'Estat? Si em permeteu, aquest seria la última de les condicions perquè una escola funcionés. On treballo, una escola concertada, els professors cobrem menys que una pública, treballem més hores, i en general, la satisfacció en el nostre lloc de treball és molt més alta que la dels centres públics. Per tant, no és un tema de diners, sinó de persones. Primer començant per les famílies, models de famíl identificades amb l'escola, que donen suport, autoritat i confiança amb el personal docent, conscients com diu Gregorio Luri a l'Escola contra el món, que la feina de professor té un cert prestigi social que a Espanya està totalment trencat. En segon lloc, el compromís del treballador amb la seva feina i amb l'alumne, una mentalitat on davant del dubte a l'hora de fer una cosa, no et quedes de braços plegats en nom d'una prudència falsa, i la fas. I finalment, una certa jerarquia a dins el centre, on el director és el director, i el professor és el professor, així de senzill i així pràctic.
En definitiva, cap d'aquests tres àmbits té a veure amb la depessa pública, sinó amb les persones, perquè l'escola ha funcionat igual quan no teníem pissarres digitals, el camp de futbol era de sorra i feia pujada, el pavelló brillava per la seva absència, i les cadires de les aules estaven lligades a la taula amb una biga de ferra d'ingrat record. Per això em temo que la tesis de Navarro, si més no en el cas de l'educació, és totalment incompleta.

3 comentaris:

Toni Cassany ha dit...

L'has clavat, Frank. Em sembla que tanta reivindicació de més recursos és una mostra clara que al nostre país ens falla l'essencial. I a l'educació l'essencial és la persona.

Luis Inclán ha dit...

Molt encertat el teu post: hi ha moltíssimes coses a l'educació que no es fan amb diners. És més: quan es reclamen més diners sol ser que no s'està disposat a posar-hi gaire esforç.
Enhorabona i endavant!

Frank Bayer ha dit...

Toni, gràcies, crec que és un post molt propi del que treballa on treballa i el que hi veu quan treballa!!

Luis, gràcies, molt bona la idea dels diners i l'esforç!! Benvigut a l'hort de la pastanaga! Una abraçada!