diumenge, 23 de gener de 2011

Una fotografia sota els Ponts de Madison

La realitat mai és el que sembla i sovint no és com un voldria o havia desitjat. Les ambicions universalites d'una juventut oberta, poden quedar recloses en un racó de món on el temps passa arrossegant-se pels camps de sègol, i les esperances d'haver vist món, jeuen mortes en un balancí de fusta a l'entrada d'una caseta on la rutina és la forma irònica de tirar endavant. Llavors, quan apareix un element nou, el personatge que porta a la seva mirada aquella vida plena de bellesa que havies somiat, tot tremola, les conviccions intocables que havies professat durant tants anys, no poden aguantar el pes de tornar a ser el que sempre havies desitjat, perquè en certa manera, ell t'ajuda a ser qui vertaderament ets, t'empeny a retrobar el teu jo més íntim sepultat en una vida d'olles i taules parades.
Llavors entra el dubte, l'haver de donar vida als teus compromisos, o obrir les portes del desig que en certa manera és coherent amb la naturalesa d'un mateix. El drama es posa sobre la taula i comença la lluita entre ètica i estètica, el que hauria i el que voldria, el que els teus esperen de tu, el que ell espera de tu, però sobretot, el que tu esperes de tu mateixa. Davant d'aquesta situació només tens una possibilitat, tirar-te una foto als peus dels Ponts de Madison per veure si la teva mirada et dóna la resposta a tantes preguntes.