dimecres, 19 de gener de 2011

L'atac dels íbers

Platja de la Fosca. Palamós. Ple hivern. Gira un ben de mestral atramuntanat per un garbí que clarament ve de ponent. No sabem què és però carda un fred de collons. Aparquem el cotxe i baixem els quatre (o èrem tres? No ho recordo). Portem una guitarra i certa mercaderia sospitosa. Al costat de la platja un cotxe amb vidres entelats intenta trobar el seu espai. Piquem el vidre però els de dintre no tenen temps d'amagar-se. La superioritat del que es pensa adult ens sobrepassa.
Seiem a la sorra i comencem amb un clàssic. Podré tornar enrera. Seguidament van caient les cançons de sempre, que pel fet de ser les de sempre ens surten prou bé. Quan et sentis de marbre. Bona nit. El far del sud. Tinc fam de tu. Acabem el concert i tant sols ens aplaudeixen les onades intentant acariciar les nostres bambes arrabossades de sorra. Ens aixequem i ens animem a anar visitar l'assentament íber que hi ha al costat de la platja. Obro la porta del campament i la tanco amb disquet, un fet bastant estúpid tenint en compte que un íber baixet la podria saltar sense cap mena de problema.
Anem pujant camí del penya-segat passant pels petits carrers íbers dibuixats enmig de la pendent. El vent ens porta unes veus poc definides que no sabem d'on venen. Havia començat a enfosquir i la visibilitat començava a ser escassa però suficientment clara per apreciar com la porta d'entrada al poblat s'havia obert a pesar del disquet. Els miro i veig que estem trepitjant l'antic cementiri íber. No sé vosaltres però jo foto el camp. De mica en mica anem baixant més ràpid. Jo vaig últim perquè porto la guitarra, en definitiva, si fos una pel.lícula segur que hagués pringat jo. Comencem a cridar per dissimular que els tenim per corbata, tots sense dir-ho, pensem que la maledicció íber, que no coneixem, ens pot caure a sobre. Abans de marxar, quan passem pel costat del cotxe dels vidres entetalats, podem distingir com no hi ha ningú a dintre el vehicle. Els íbers ja tenien les primeres víctimes. Vam pujar el cotxe i el vàrem revolucionar fins la sacietat pensant que ja tornaríem a la Fosca en ple estiu quan les dones íberes van lleugeres de roba.

2 comentaris:

BellAvui ha dit...

Aquesta mercaderia sospitosa va fer el seu efecte eh??

Lluny de les terres catalanes, anyoro la nostra costa i els seus racons! I amb una guitarreta per amanir aquestes estones... això s'avisa!!

Frank Bayer ha dit...

BellAvui!! Tot ajudava a que l'efecte fos extrany!!! Catalunya de lluny és preciosa i fa despertar aquella nostàlgia tant pròpia del català que està fora. Ara, quan la mires de prop, tot canvia...